1/3 La Rosalia mostra una clara devoció per Henri Matisse, pintor, gravant i dibuixant avantguardista que es caracteritza principalment pel seu ús evident del color brillant. En varies ocasions hem vist com es reflexa, a l’obra de la Rosalía, la fixació amb aquest pintor, però on s’evidencia més és al videoclip de la cançó “Yo x ti, tu x mi”. A aquest convina dues de les obres més reconegudes del pintor: “La dansa” (1910) pel moviment i coreografia dels ballarins i per com es posicionen, envoltant-la i deixant-la a ella en el punt de mira i els nus blaus (sèrie de pintures creades per l’artista durant la primavera de 1952) que clarament es referencien pels vestits dels ballarins.
Un altre dels artistes que es detecten amb recurrència als seus treballs és Goya. Tant al videoclip de la cançó “Di mi nombre (Cap.8: Éxtasis)” com al de la cançó “A Palé” trobem semblances gens discretes a obres de l’artista aragonès. Al primer dels nombrats el vestuari, posició i posada en escena de la primera part del videoclip és idèntica a la de “La maja vestida” (1802-1805). L’únic que marxa de la composició original és la modernitat urbana amb la que és representada l’obra. La Rosalía, com a artista practicant del pastitx amb tanta recurrència, conforma una unió purament postmoderna entre la baixa i l’alta cultura de manera molt evident. Ella resignifica com vol l’obra a través de la performance en puresa. Al segon videoclip, “A Palé”, torna a fer homenatge a Goya, aquest cop únicament des del vestuari a l’obra “La duquessa d’Alba de blanc” (1795). A aquest mateix videoclip, també veiem com es deixa créixer l’entrecella en el que podria ser una possible referència a Frida Kahlo.
A part d’inspirar-se en obres pictòriques també hem presenciat com beu d’altres corrents com el cinema o la literatura.
Pel que fa a aquesta última disciplina, recentment l’artista va publicar el videoclip que acompanya a la cançó “Hentai” del seu nou àlbum “Motomami” i ha estat molt relacionat pel públic amb el Mite del rapte d’Europa. Mite on Zeus transforma a la princesa en un brau blanc igual que el que monta la Rosalía al videoclip.
Un altre dels artistes que es detecten amb recurrència als seus treballs és Goya. Tant al videoclip de la cançó “Di mi nombre (Cap.8: Éxtasis)” com al de la cançó “A Palé” trobem semblances gens discretes a obres de l’artista aragonès. Al primer dels nombrats el vestuari, posició i posada en escena de la primera part del videoclip és idèntica a la de “La maja vestida” (1802-1805). L’únic que marxa de la composició original és la modernitat urbana amb la que és representada l’obra. La Rosalía, com a artista practicant del pastitx amb tanta recurrència, conforma una unió purament postmoderna entre la baixa i l’alta cultura de manera molt evident. Ella resignifica com vol l’obra a través de la performance en puresa. Al segon videoclip, “A Palé”, torna a fer homenatge a Goya, aquest cop únicament des del vestuari a l’obra “La duquessa d’Alba de blanc” (1795). A aquest mateix videoclip, també veiem com es deixa créixer l’entrecella en el que podria ser una possible referència a Frida Kahlo.
A part d’inspirar-se en obres pictòriques també hem presenciat com beu d’altres corrents com el cinema o la literatura.
Pel que fa a aquesta última disciplina, recentment l’artista va publicar el videoclip que acompanya a la cançó “Hentai” del seu nou àlbum “Motomami” i ha estat molt relacionat pel públic amb el Mite del rapte d’Europa. Mite on Zeus transforma a la princesa en un brau blanc igual que el que monta la Rosalía al videoclip.
2/3 Es parla sobretot de 3 referències artístiques clares dins aquestes obres que feien costat a les cançons d’aquest àlbum (més enllà de la portada del propi disc):
En primer lloc, el segon tema anomenat “QUE NO SALGA LA LUNA-Cap.2: Boda” on hi ha un clar pastitx de “les dues Frides” (1939) de Frida Kahlo, no només per la composició, posició i duplicitat d’ella mateixa sinó pels colors i la vestimenta d’aquestes.
En segon lloc, el sisè tema “PRESO-Cap.6:Clausura” una cançó-speech que Filip Custic representa amb un artwork que ens recorda de manera evident a “Taronges i llimones” (1927) de Julio Romero de Torres.
Per últim, la sèptima cançó que rep el nom “BAGDAD-Cap.7: Liturgia” on podem veure una relació més discreta, però tot i així evident amb “La creació d’Adam” (1511) de Michelangelo Buonarroti. La postura de la cantant, la col·locació del braç i el gest amb la mà són les evidències més clares d’aquests pastitx. A més a més, si ens hi fixem trobem a la cantonada dreta uns insectes que, personalment, em recorden molt al surrealisme de Dalí.
Per últim, parlarem de les portades dels dos últims àlbums amb una mica més de profunditat.
Les dues portades, encara i utilitzar totes dues la tècnica del pastitx, mostren dues Rosalies molt diferents. Una molt més clàssica que l’altre, una molt menys convencional i revolucionaria que l’altre. “El mal querer” va ser una aposta arriscada però era molt més acadèmic que “Motomami” (2022) i, en aquest sentit el segon el trobo molt més postmodern. Rosalía a aquesta última aposta juga amb l’estètica kitsch, amb el camp i amb el cuquisme.
Centrant-nos en el pastitx de les imatges que fan de portades com a tal, la primera mostra similituds directes amb “La Immaculada Concepció”(1767-1769) de Giambattista Tiepolo per la corona d’estrelles, el colom que representa l’esperit sant i la posició en forma de crucificació (que no és pastitx perquè a l’original no té aquesta postura, però si és motiu religiós.
En canvi, “Motomami” té una estètica diferent, però que també beu d’una de les obres més clàssiques de tots els temps: “El naixement de Venus” (1485-1486) de Sandro Botticelli.
En primer lloc, el segon tema anomenat “QUE NO SALGA LA LUNA-Cap.2: Boda” on hi ha un clar pastitx de “les dues Frides” (1939) de Frida Kahlo, no només per la composició, posició i duplicitat d’ella mateixa sinó pels colors i la vestimenta d’aquestes.
En segon lloc, el sisè tema “PRESO-Cap.6:Clausura” una cançó-speech que Filip Custic representa amb un artwork que ens recorda de manera evident a “Taronges i llimones” (1927) de Julio Romero de Torres.
Per últim, la sèptima cançó que rep el nom “BAGDAD-Cap.7: Liturgia” on podem veure una relació més discreta, però tot i així evident amb “La creació d’Adam” (1511) de Michelangelo Buonarroti. La postura de la cantant, la col·locació del braç i el gest amb la mà són les evidències més clares d’aquests pastitx. A més a més, si ens hi fixem trobem a la cantonada dreta uns insectes que, personalment, em recorden molt al surrealisme de Dalí.
Per últim, parlarem de les portades dels dos últims àlbums amb una mica més de profunditat.
Les dues portades, encara i utilitzar totes dues la tècnica del pastitx, mostren dues Rosalies molt diferents. Una molt més clàssica que l’altre, una molt menys convencional i revolucionaria que l’altre. “El mal querer” va ser una aposta arriscada però era molt més acadèmic que “Motomami” (2022) i, en aquest sentit el segon el trobo molt més postmodern. Rosalía a aquesta última aposta juga amb l’estètica kitsch, amb el camp i amb el cuquisme.
Centrant-nos en el pastitx de les imatges que fan de portades com a tal, la primera mostra similituds directes amb “La Immaculada Concepció”(1767-1769) de Giambattista Tiepolo per la corona d’estrelles, el colom que representa l’esperit sant i la posició en forma de crucificació (que no és pastitx perquè a l’original no té aquesta postura, però si és motiu religiós.
En canvi, “Motomami” té una estètica diferent, però que també beu d’una de les obres més clàssiques de tots els temps: “El naixement de Venus” (1485-1486) de Sandro Botticelli.
3/3 En aquest tercer i útlim post deixarem el pastitx a un costat per parlar d’una altra característica postmoderna que ha deixat bocabadats als més erudits al analitzar l’obra de la Rosalía: la hibridació.
L’artista catalana no només canta sinó que composa, dirigeix i produeix totes les seves cançons. Aquest fet i la seva formació en estudis musicals superiors han permès que sàpiga crear quelcom nou. És una de les poques artistes actuals que han decidit no conformar-se amb allò mainstream i crear coses noves, sortir-se dels cànons i experimentar amb els gèneres musicals. És així com podem interpretar fins a 4 gèneres musicals barrejats alhora en una única cançó. Entre els seus tres àlbums podem nombrar: flamenc tradicional, trap, batxata, reggaeton, dembow, rap, copla, pop, hiphop, electrònica, rock, blues, experimental...
Barreja tot allò que li sembla, pot agafar elements de la música més tradicional com les palmes i alhora també utilitzar tècniques i recursos actuals com l’autotune o el sampler.
Gràcies a totes aquestes barreges, l’artista és capaç d’expressar allò que vol d’una manera molt especial. Sentir amb atenció l’àlbum “El mal querer” arriba a ser un viatge narratiu cuidadíssim amb detalls que no podrien arribar a percebre’s si no fos per la delicadesa i la decisió de barrejar els estils que vol com vol. Igualment passa amb “Motomami” no de manera conceptual però si a un nivell molt íntim si el receptor s’ho proposa.
L’artista catalana no només canta sinó que composa, dirigeix i produeix totes les seves cançons. Aquest fet i la seva formació en estudis musicals superiors han permès que sàpiga crear quelcom nou. És una de les poques artistes actuals que han decidit no conformar-se amb allò mainstream i crear coses noves, sortir-se dels cànons i experimentar amb els gèneres musicals. És així com podem interpretar fins a 4 gèneres musicals barrejats alhora en una única cançó. Entre els seus tres àlbums podem nombrar: flamenc tradicional, trap, batxata, reggaeton, dembow, rap, copla, pop, hiphop, electrònica, rock, blues, experimental...
Barreja tot allò que li sembla, pot agafar elements de la música més tradicional com les palmes i alhora també utilitzar tècniques i recursos actuals com l’autotune o el sampler.
Gràcies a totes aquestes barreges, l’artista és capaç d’expressar allò que vol d’una manera molt especial. Sentir amb atenció l’àlbum “El mal querer” arriba a ser un viatge narratiu cuidadíssim amb detalls que no podrien arribar a percebre’s si no fos per la delicadesa i la decisió de barrejar els estils que vol com vol. Igualment passa amb “Motomami” no de manera conceptual però si a un nivell molt íntim si el receptor s’ho proposa.
