L'home ha avançat en el temps per una pendent que la paraula progrés adjectivava, per antonomàsia, ascendent.
La humanitat, per una inèrcia inconformista però superficial, ha creat incomptables extremitats mecanitzades, sota el títol d’avenç funcional, que ens han separat d'un aspecte que ens era inherent, la natura.
Deixem de ser éssers naturals, deixem de ser un dels elements d’aquest món per centrar els nostres esforços en una mena d’autodestrucció narcisista. De la desconeixença de la nostra procedència i destí, convertida en temor, hem creat en un món inventat amb la voluntat de fer-nos sentir part d’alguna cosa, ubicar-nos dins d'uns paràmetres i fer-nos amos d’un món on només hi som nosaltres.
La peça reprodueix el descens vertiginós que la racionalitat, representada a partir d’un con, provoca en la nostra naturalesa.
